Corrents s'arriba abans

Corrents s’arriba abans.

Las fines pedres lliscant a sota els nostres peus.

L’aire surt de la nostre boca mentres correm pendent amunt. L’aire se’ns acaba, el cansament creix, la suor fa presència.

Miro amunt i veig una silueta, desafiant el vent, mentres puja per la carena corrents. Al meu costat el meu germà m’acompanya. A sota el meu company ens segueix. Encara més a sota el grup ens espera.

Corrents s’arriba abans.

El vent ens bufa la cara, els cabells volen sense destí. El cim ja és a prop.

Som lleugers, com una ploma despresa de l’àguila, surant a l’aire. Som lleugers, com una fulla seca, d’una bonica tarda de tardor, desitjant poder descansar contra el terra. Som lleugers, las motxilles estan al coll.

Som de moviments gràcils, àgils.

Pugem pel pendent sense problemes.

Arribem al cim.

Per uns instants el món gira al nostre voltant, el sol gira al nostre voltant. El cel blau, net, amb quatre pinzellades de blanc obert davant nostre. Als nostres peus el mon. Davant: muntanyes. Al costat: muntanyes. Darrera: muntanyes. El món on vivim, no existeix. Per uns segons las crueltats i injustícies d’aquest món no son res més que un fluix lladruc d’un gos rabiós. Arribar al cim, arribar al final, a dalt de tot; no hi ha cap plaer millor. Per uns segons només no hi ha món. Per uns segons només hi som nosaltres, el vent volant furiós a las nostres cares, i las muntanyes que ens envolten. Per uns segons gaudim d’aquesta nova sensació.

El crit de “Baixeu!” ens va tornar a la realitat. Correm muntanya avall.

Las pedres llisquen sota els nostres peus.

Corrents s’arriba abans.

A la foto al cim, un d’aquestes quatre siluetes. Text de quan vam pujar a una muntanya corrents; jo, el senyor Aubia i dos penjats més. Doncs va se simplement això, va ser arribar al coll deixa las motxes, i corrents cap amunt.